Dia intens durant la festa de la democràcia en què l’abstenció ha baixat lleugerament i gairebé hem arribat a un 60% de participació. Però aquest no seria el titular de la jornada, sinó el canvi de govern que s’esdevindrà després que CiU hagi aconseguit 62 escons al Parlament de Catalunya i que el PSC, per la seva banda, n’hagi perdut 9. El PSC, doncs, adopta la segona posició de poder a la cambra seguit del PPC, que ha passat de tenir 14 diputats a 18 i que, després de la pujada de CiU -qui pot presumir d’haver guanyat en les 41 comarques catalanes-, és l’altre força política que més ha sortit ben parada de les eleccions d’enguany.

ICV-EUiA no han sortit gaire escaldats d’aquests 8 anys de tripartit, ja que només han perdut dos diputats. ERC, en canvi, ha estat l’altra gran perjudicada d’aquest 28N amb la pèrdua de 200.000 vots i 11 escons. És que són molts… Però, on han anat a parar? La majoria probablement s’han transformat en paperetes a favor de CiU, però de ben segur que els 4 diputats que ha aconseguit Solidaritat Catalana per la Independència, el nou partit de Joan Laporta, se n’ha endut un bon grapat. I tanca la representació parlamentària C’s, que en tot aquest guirigai de pujades i baixades pot estar content d’haver-se quedat igual que en les darreres eleccions del 2006, amb 3 diputats.

Resum de xifres que denoten que els catalans no n’estem contents, que les coses no s’han fet bé durant aquests darrers anys i que es necessita un canvi real en el modus operandi de la política actual.

Què ens ve ara?

“Mas president” cridaven els simpatitzants aplegats a davant del Majestic durant tota la nit electoral. I així serà. Les esquerres han perdut, això és evident, però tampoc estic del tot segura en dir que el catalanisme ha guanyat. Que hi ha ganes de fer les coses de diferent manera i de treure Catalunya d’aquesta maleïda crisi, està clar. Caldrà veure com s’ho fa el nou president, qui l’endemà de les eleccions ja declarava que tenia previst reunir-se “immediatament” amb Montilla per explorar pactes puntuals durant la legislatura, així com també amb la resta de formacions polítiques, per explorar possibles col·laboracions. És un bon inici.

Empenta no n’hi falta i té 4 anys per convèncer-nos a tots plegats que això ha estat el millor que li ha pogut passar a aquest país. Ja que com a catalana, abans de res, el què vull és que les coses vagin bé, i si ha de ser el senyor Mas qui ens ha de treure del pou, que així sigui!

I, ara, aquí torno a estar! Ja m’ho diuen que sóc una mica tossuda! Ho aconseguiré aquest cop?

Des de fa poc més d’un mes que he entrat al món de Twitter. Què he de dir d’aquesta xarxa de micro-blogging que no sabeu? M’hi vaig registrar bastant incrèdula però, com era d’esperar, ja hi estic ben enganxada. I no cal que parlem del Facebook, LinkedIn…

Com puc tenir temps per estar a per tot arreu? I la vida més enllà de la pantalla de l’ordinador, què? Existeix?

És que internet absorbeix. No hi ha cap mena de dubte. Doneu-me temps, que d’en mica en mica aniré remodelant aquest bloc per anar a parar a algun lloc. La destinació no la sé encara, però les ganes hi són.

Let’s write again. I’ll try to do my best in this blog again, and in English, ’cause now I’m a Newyorker! This is the second time I come to this fantastic city and I really feel like if it wasn’t the last. Well, I know it isn’t!

New York City is a great place to live. Althought it is a big city with a lot of people, you may sometimes feel lonely. But this is good too! And there are a lot of things to do here! You can relax while going for a walk in Central Park, or you can go shopping to Soho -be careful, it is dangerous! I advice you that you are going to want all you see at the stores-.

There is also Williamsburg, which is in Brooklyn. It’s like the coolest place in the City. Some years ago noone would know about it but now all the students and young people go there to hang out, or whatever. Indie shops are famous there, or you can even find second hand markets.

St. Marks street is a nice place to visit too. It’s in Noho, in Manhattan, and it’s more for a kind of alternative people. There you can find a lot of tattoo places that are open 24h! If you go to St. Marks place, you should eat an ice-cream. For sure! There are two places really close one from each other where you can choose the flavour you want and then put on it different kind of toppings: fresh fruit, chocolate, sweets, peanuts. The weight is what you pay for, so don’t put too much! It isn’t cheap… But I recomend this experience, it’s really good!

Another good place to visit is the Pier and Battery Park. From the park you have the opportunity to see the Statue of Liberty so close. Althought, if you want to see it nearer, you have two choices: take the Ferry to Staten Island (it’s free and it sails next to the Statue of Liberty) or the touristic ferry to the Liberty Island, which you’ll have to pay and you must do a long line… It depends on the time you have, just think it carefully! Maybe this city has more interesting things to do than waiting to see the Statue from 1 meter…

Hem arribat a un moment en el qual la intimitat està a la cua de tots els nostres valors. O almenys això sembla. Perquè al mateix temps els nostres famosos més roses es capfiquen en fer culpables els periodistes de la seva falta d’intimitat. A l’hora de la veritat, però, la “gent” vol saber, i tot.

La “gent”, altrament també dita “públic”, és aquell grup de persones que no segueixen una línia preferent marcada -i que realment no sabem ni qui són- però que tots els alts responsables de cadenes televisives tenen en compte. I en certa manera ha de ser així. Però, a on està al límit? Realment han de ser essencials a l’hora de triar els continguts d’una escaleta?

Aquests dies estem vivint una situació excepcional als mitjans de comunicació: la malaltia d’una persona i la seva mort en directe. Jade Goody, una polèmica concursant del Gran Hermano britànic, va decidir explicar que tenia càncer i que es moriria i, posteriorment, vendre el seu casament i els seus últims dies de vida. Pel que fa a l’enterrament, el seu representant ha assegurat que serà “un espectacle molt a l’estil de Jade Goody”, qui ha definit com “la primera estrella mundial de la telerrealidad”.

Aquest fet, que a alguns ens escandalitza, ha arribat a ser guió de pel·lícula en més d’una ocasió. I és que en aquest cas la realitat ha superat a grans trets la ficció. EdTV (1999), El Show de Truman (1998)… mostraven la vida dels seus protagonistes a través de la pantalla del televisor. En alguns casos amb el consentiment de la persona observada, com és el cas de la película d’EdTV, i en d’altres sense, com Jim Carrey a El Show de Truman, que no és fins al final que descobreix que tota la vida que ha tingut al llarg dels anys i tota la gent que l’envolta és una farsa.

Prime Time (2008) és una altra película que vol demostrar fins a quin punt els mitjans de comunicació i l’audiència manen en la televisió. Aquesta pel·lícula de Luís Calvo Ramos rapta als seus concursants i els posa enmig de càmeres amb la creença que si surten moriran. A mesura que la pel·lícula va avançant es mostra com va pujant l’audiència cada vegada que succeeixen coses “morboses” al concurs: discusions amb to elevat, sexe, el descobriment que cadascun dels concursants té un passat negre…

No deixen de ser pel·lícules, però s’ha pogut veure que en la realitat aquestes històries es poden arribar a superar. El final de tot això no està clar, i no sabem fins a on evolucionarà la “gent”, però el que és evident és que la televisió és de tots. Nosaltres formem part d’aquest grup de “gent” que s’asseu davant del televisor esperant veure què fan de bo, som qui acaba decidint si canvia de canal o no. Perquè molts de nosaltres ens hi hem enganxat i hem estat un “Gran Hermano” en alguna una ocasió.

Podríem ser una Goody?

Show must go on per Queen

El dilluns 16 de febrer vam tenir la visita de la cap d’informatius de TV3, la Rosa Marqueta. La periodista ens va dedicar dues hores intenses, en les quals ens va deixar que li féssim tot tipus de preguntes tant relacionades amb TV3 com amb els mitjans en general.

Una altra de les visites destacades de la setmava va ser la d’Emma Rodero, el dijous 19, doctora en Ciències de la Informació i especialitzada en locució per ràdio i televisió. Aquesta sessió la vam dedicar a la locució, un dels temes que menys es tracten a la carrera i que, des del meu punt de vista, és bàsic per a una bona comunicació. Després que cadascún de nosaltres passéssim per davant de les càmeres i practiquéssim què és això de llegir les notícies a través del teleprompter -que, per cert, pensava que seria més senzill!- vam veure’n els vídeos i l’Emma ens va anar comentant les errades més habituals. I és que la majoria fèiem els mateixos: postura tensa, manca d’expressió (tant amb els ulls com amb les mans), cantarella, no donar sentit a allò que estàvem llegint… Hi ha molt encara per fer!

Però després d’una setmana en la qual hem pogut descansar de l’estrés al qual estàvem acostumats, tornem a la feina! Entre xerrada i xerrada hem pogut anar preparant calmadament el què serà el nostre primer magazine, però tenim poc temps més ja… perquè dilluns ja és l’hora de la veritat! Acceptem públic, així que si algu s’anima, només cal que avisi! Hora: 18h aprox.

La meva secció serà de màgia… no us la perdeu!!!

Avui ha estat un dia tranquil·let… però no em puc adormir. La srta. Laia Altarriba ha estat la protagonista de l’entrevista aquest cop. La periodista és membre de la junta del Grup Barnils, que ha estat l’impulsor d’un manifest en contra de l’entrega de la medalla al mèrit del treball a Carlos Sentís, pel seu passat franquista. Per fi algu aliè a la nostra universitat es desplaçava fins a la facultat de comunicació. I aquesta vegada l’Alba Fernàndez era l’encarregada de conduir l’entrevista.

Acabar de retocar l’escaleta, buscar cromes, gravar connexions, supervisar els vídeos de les notícies, controlar els kyrons que s’hauran de llançar durant l’informatiu… tot amb l’ajuda de l’editor, en Jordi Garrigós. I és que ja anem pel tercer, i sembla que les coses van sortint soles. Però no podem confiar-nos, hem de continuar a l’aguait i esperar que dijous tot surti bé. El nostre “informatiu d’autor” ja està més que en marxa.

Les darreres jornades de classe han estat força intenses. Després d’haver aconseguit fer un primer informatiu amb totes les de la llei, se’ns plantejava un altre repte: que avui a les 18h ja l’haguéssim gravat, perquè la presentadora ens marxava. I és que sembla que no hi haurà dia en què tot ens vingui de cara.

Prova superada! Tot i que la Rosa ha hagut de marxar a mig informatiu i ha abandonat a la seva sort en Xavi, ens n’hem sortit prou bé. Corredisses amunt i avall aclaparant aules d’informàtica alienes, cues a les impressores, scripts que no arribaven mai, escaletes coixes i tot un seguit de problemes tècnics ens han fet retardar l’inici de l’informatiu però, finalment, a les 17:45 aproximadament l’Albert, el realitzador, ha cantat la conta enrere per llençar la careta a totes totes. Una careta feta per ell mateix i que no tenia res d’envejar a l’anterior que, pel meu gust, ja es veia molt antiquada.

Després de ser regidora -i càmera- en el darrer informatiu, aquest cop m’ha tocat asseure’m als controls de realització davant dels àudios (després d’haver format també un equip d’ENG amb la Xènia i cobrir política). Veritablement no té res a veure estar a davant o a darrera de la càmera. I encara no tinc clar el què m’agrada més.

És molt interessant que ens submergim directament en la realització i producció d’un informatiu que no pas teoritzar-ne les pautes a seguir. Però tot té la seva part negativa. I és que, en el meu cas, avui m’he sentit molt perduda. He compartit la tasca amb en Jordi i al principi no sabíem ni quin botó tocar. La intuïció ens guiava, però no sempre era el millor camí. L’experiència és un grau, i pocs minuts després de començar ja ens hem anat sentint més còmodes amb la taula de controls. Tot i la mala coordinació amb realització (ja que no sabíem per quin canal sortia el vídeo i això dificultava la nostra feina) el nostre equip ha funcionat!

Globalment satisfeta amb el resultat final d’aquest segon informatiu, espero amb ànsia el proper, ja que em tocarà el paper de coordinadora.

Moltes coses per explicar, moltes imatges per mostrar i encara més ganes de fer-ho. Espero que em seguiu en aquesta aventura que va començar fa poc més d’una setmana i que s’allargarà fins Setmana Santa. Una aventura en la qual espero aprendre moltes coses i, sobretot, gaudir de cadascuna de les pràctiques que realitzarem.

I també un altre punt important serà poder veure l’evolució que tot l’equip tindrà, tant en conjunt com de manera individual. Us animo, doncs, que us enganxeu al vadeperiodisme!