Hem arribat a un moment en el qual la intimitat està a la cua de tots els nostres valors. O almenys això sembla. Perquè al mateix temps els nostres famosos més roses es capfiquen en fer culpables els periodistes de la seva falta d’intimitat. A l’hora de la veritat, però, la “gent” vol saber, i tot.
La “gent”, altrament també dita “públic”, és aquell grup de persones que no segueixen una línia preferent marcada -i que realment no sabem ni qui són- però que tots els alts responsables de cadenes televisives tenen en compte. I en certa manera ha de ser així. Però, a on està al límit? Realment han de ser essencials a l’hora de triar els continguts d’una escaleta?
Aquests dies estem vivint una situació excepcional als mitjans de comunicació: la malaltia d’una persona i la seva mort en directe. Jade Goody, una polèmica concursant del Gran Hermano britànic, va decidir explicar que tenia càncer i que es moriria i, posteriorment, vendre el seu casament i els seus últims dies de vida. Pel que fa a l’enterrament, el seu representant ha assegurat que serà “un espectacle molt a l’estil de Jade Goody”, qui ha definit com “la primera estrella mundial de la telerrealidad”.
Aquest fet, que a alguns ens escandalitza, ha arribat a ser guió de pel·lícula en més d’una ocasió. I és que en aquest cas la realitat ha superat a grans trets la ficció. EdTV (1999), El Show de Truman (1998)… mostraven la vida dels seus protagonistes a través de la pantalla del televisor. En alguns casos amb el consentiment de la persona observada, com és el cas de la película d’EdTV, i en d’altres sense, com Jim Carrey a El Show de Truman, que no és fins al final que descobreix que tota la vida que ha tingut al llarg dels anys i tota la gent que l’envolta és una farsa.
Prime Time (2008) és una altra película que vol demostrar fins a quin punt els mitjans de comunicació i l’audiència manen en la televisió. Aquesta pel·lícula de Luís Calvo Ramos rapta als seus concursants i els posa enmig de càmeres amb la creença que si surten moriran. A mesura que la pel·lícula va avançant es mostra com va pujant l’audiència cada vegada que succeeixen coses “morboses” al concurs: discusions amb to elevat, sexe, el descobriment que cadascun dels concursants té un passat negre…
No deixen de ser pel·lícules, però s’ha pogut veure que en la realitat aquestes històries es poden arribar a superar. El final de tot això no està clar, i no sabem fins a on evolucionarà la “gent”, però el que és evident és que la televisió és de tots. Nosaltres formem part d’aquest grup de “gent” que s’asseu davant del televisor esperant veure què fan de bo, som qui acaba decidint si canvia de canal o no. Perquè molts de nosaltres ens hi hem enganxat i hem estat un “Gran Hermano” en alguna una ocasió.
Podríem ser una Goody?
Ets la millor periodista Gemma! jo també tinc blog…estic començant jejej és una de les assignatures que tinc!
petons!