Portem dos dies que els catalans no hem parat. Primer va ser el 28N i les eleccions al Parlament de Catalunya, i l’ha seguit el clàssic dels clàssics, el Barça-Madrid d’aquesta lliga 2010-11 que ha acabat amb un espectacular 5-0.
Dia intens durant la festa de la democràcia en què l’abstenció ha baixat lleugerament i gairebé hem arribat a un 60% de participació. Però aquest no seria el titular de la jornada, sinó el canvi de govern que s’esdevindrà després que CiU hagi aconseguit 62 escons al Parlament de Catalunya i que el PSC, per la seva banda, n’hagi perdut 9. El PSC, doncs, adopta la segona posició de poder a la cambra seguit del PPC, que ha passat de tenir 14 diputats a 18 i que, després de la pujada de CiU -qui pot presumir d’haver guanyat en les 41 comarques catalanes-, és l’altre força política que més ha sortit ben parada de les eleccions d’enguany.
ICV-EUiA no han sortit gaire escaldats d’aquests 8 anys de tripartit, ja que només han perdut dos diputats. ERC, en canvi, ha estat l’altra gran perjudicada d’aquest 28N amb la pèrdua de 200.000 vots i 11 escons. És que són molts… Però, on han anat a parar? La majoria probablement s’han transformat en paperetes a favor de CiU, però de ben segur que els 4 diputats que ha aconseguit Solidaritat Catalana per la Independència, el nou partit de Joan Laporta, se n’ha endut un bon grapat. I tanca la representació parlamentària C’s, que en tot aquest guirigai de pujades i baixades pot estar content d’haver-se quedat igual que en les darreres eleccions del 2006, amb 3 diputats.
Resum de xifres que denoten que els catalans no n’estem contents, que les coses no s’han fet bé durant aquests darrers anys i que es necessita un canvi real en el modus operandi de la política actual.
Què ens ve ara?
“Mas president” cridaven els simpatitzants aplegats a davant del Majestic durant tota la nit electoral. I així serà. Les esquerres han perdut, això és evident, però tampoc estic del tot segura en dir que el catalanisme ha guanyat. Que hi ha ganes de fer les coses de diferent manera i de treure Catalunya d’aquesta maleïda crisi, està clar. Caldrà veure com s’ho fa el nou president, qui l’endemà de les eleccions ja declarava que tenia previst reunir-se “immediatament” amb Montilla per explorar pactes puntuals durant la legislatura, així com també amb la resta de formacions polítiques, per explorar possibles col·laboracions. És un bon inici.
Empenta no n’hi falta i té 4 anys per convèncer-nos a tots plegats que això ha estat el millor que li ha pogut passar a aquest país. Ja que com a catalana, abans de res, el què vull és que les coses vagin bé, i si ha de ser el senyor Mas qui ens ha de treure del pou, que així sigui!
